Els discursos polítics de caràcter legitimador inclouen paraules que -es pretén- tindrien la virtut d’oferir una solució profunda i immediata pel simple fet de pronunciar-les. No caldria explicar-les o concretar-les gaire, ja que els seus efectes terapèutics s’imposarien per la seva lògica inherent. Són les paraules màgiques de la legitimació. N’hi ha bastants exemples: conflictes de cultures?: “interculturalitat”; interessos d’estat contradictoris?: “Europa”; tensions d’identitats entre majories i minories?: “diàleg”; falta d’interès en els afers públics?: “educació”; dissens social entre religions?: “tolerància”, etc.